MONTANUI

 

El poble de Montanui es troba enlairat a 1205 m damunt la ribera dreta de la Noguera, aprofitant un replà situat entre la vall de Barravés i la serra de Sant Aventí. Controlava els colls que comuniquen les valls de Barravés i Castanesa i la cabanera de la Seu d'Amunt.

Un diploma del cartoral d'Alaó del principi dels Segle XI, reporta la venda per part dels monjos d'unes vinyes que tenien in castro Montanue i a la vil-la de Coll. Sembla que Montanui va seguri la mateixa sort que la resta de Barravés, ja que era un dels llocs clau per entrar a la vall.

El fogatjament del comtat de Ribagorça del 1385 capbreva 12 morabatins a Montanui, pero dintre la senyoria "del bisbe de Leyda". Hom ha vist a Montanui restes d'una antiga torre, fet que no s'ha pogut confirmar.

CASTELL DE (O DE VALLSENYIU)

era el mes important de la vall drenada per la Valira o vall de Senyiu. Encimbellat sobfre un esperò rocós (1278m) dominava des de ponent tot el sector cengtral i alhora pel nord l'important coll d'Espinba, de pas obligat a l'eix transversal de comunicacions de l'Alta Ribagorza, vers la vall de Benasc, que ancara aprofita la C-144. 

El topònim es esmentat ja al segle IX. La vàlua d'aquest castell queda demostrada perque ja el any 938 donava nom a la valle singicitana o pau Singicitano (988).  Una noticia retrospectiva de l'any 976 assabenta que el castello de senyiu i per tant el domini de la vall correspongue al comte Miró de Ribagorça (916-954), el qual n'acapta els delmnes; aleshores, el seu fill Guillem I de Ribagorça lliurà aquests drets al monastir d'Ovarra. 

Al Segle XI, la vall de Senyiu passa a mans del comte Sunyer de Pallars i despres al seu primogenit Ramón III, amb dos casats amb comtesses ribagorçanes que probablement l'aportaren com a dot al magttrimoni, car en el futur, tot i pertányer alas comtes del Pallars Jussa, els diplomes consignen que la vall de Senyiu formaba part del comtat de Ribagorça. 

                                                            Monastir d'Ovarra