SANTA MARIA DE LA GLEVA- LES MASIES DE VOLTREGÀ

 

SANTA MARIA DE LA GLEVA

Situada dins de l'antic terme del Castell de Voltregà, fou inucialment una capella rural, depenent de la parroquia de San Hipolit de Voltreg, pro aviat es convertì en un important santuari marià, d'una gran devocio comarcana. Les primeres noticies de l'esglesia s'inicien l'any 1285 en el testament d'Arnau de Cabrera, senyor de Sant Hipòlit, que feu una deixa a l'esglesia i el 1288 Guillem Xetmar parent de l'anterior, li llegà 400 sous. En els anys seguents es documenten mes deixes a l'esglesia Santa Maria de Glevas. 

L'any 1313 aquest temple inicial fou substituit per un altre, semblas promogut per Sibil-la de Saga, vidua d'Arnau de Cabrera, que en el seu testament del 1320 deixà 250 sous anuals per mantenir el sacerdot beneficiat que tingues cura de l'esglesia. 

El Segle XIV es produì una gran expansiò de la devociò a la Mare de Deu de la Gleva, que ancara es mantè en l'actualitat.

L'edifici del principi del segle XIV perdurà amb reformes i ampliacions fins l'any 1759, que hi caiguè un llamp. Aleshores hom encarregà a l'arquitecte Josep Moratò el disseny d'una nova esglesia que fou construida entre 1763 i el 1767, que es la que ha pervingut fins l'actualitat, sense que romangui res dels dos temples antics.

L'edifici és una obra protegida com a bè cultural d'interès local. 

També designa el nom d'una imatge de la Mare de Déu trobada cap al segle XII a les Masies de Voltregà (Osona). 

És el segon santuari més important de Catalunya després del Santuari de Montserrat.

Descripció

L'església segueix el model d'espai centralitzat, amb capelles al voltant, amb cúpula, ja iniciat per Josep Morató i Soler a l'església dels Dolors de Vic (1724-28) i utilitzada per Josep Morató i Sellés a l'església de l'Hospital de Vic (1748-1753).

A la façana principal s'hi accedeix a partir d'una gran escala amb dos cossos. El mur presenta a la planta baixa la porta d'ingrés i als seus laterals dues finestres rectangulars de reduïdes proporcions. A sobre d'aquestes dues finestres, s'obren dos balcons de tipologia rectangular i per rematar la façana un ull que se situa al damunt de la porta. 

Les finestres, els balcons i l'ull presenten decoracions d'esgrafiats als seus marcs, d'inspiració vegetal. 

La façana apareix rematada per una cornisa poc pronunciada ue realitza un disseny simètric, coronada per cinc pinacles acabats en elements esfèrics.

MONTANUI

 

El poble de Montanui es troba enlairat a 1205 m damunt la ribera dreta de la Noguera, aprofitant un replà situat entre la vall de Barravés i la serra de Sant Aventí. Controlava els colls que comuniquen les valls de Barravés i Castanesa i la cabanera de la Seu d'Amunt.

Un diploma del cartoral d'Alaó del principi dels Segle XI, reporta la venda per part dels monjos d'unes vinyes que tenien in castro Montanue i a la vil-la de Coll. Sembla que Montanui va seguri la mateixa sort que la resta de Barravés, ja que era un dels llocs clau per entrar a la vall.

El fogatjament del comtat de Ribagorça del 1385 capbreva 12 morabatins a Montanui, pero dintre la senyoria "del bisbe de Leyda". Hom ha vist a Montanui restes d'una antiga torre, fet que no s'ha pogut confirmar.

CASTELL DE (O DE VALLSENYIU)

era el mes important de la vall drenada per la Valira o vall de Senyiu. Encimbellat sobfre un esperò rocós (1278m) dominava des de ponent tot el sector cengtral i alhora pel nord l'important coll d'Espinba, de pas obligat a l'eix transversal de comunicacions de l'Alta Ribagorza, vers la vall de Benasc, que ancara aprofita la C-144. 

El topònim es esmentat ja al segle IX. La vàlua d'aquest castell queda demostrada perque ja el any 938 donava nom a la valle singicitana o pau Singicitano (988).  Una noticia retrospectiva de l'any 976 assabenta que el castello de senyiu i per tant el domini de la vall correspongue al comte Miró de Ribagorça (916-954), el qual n'acapta els delmnes; aleshores, el seu fill Guillem I de Ribagorça lliurà aquests drets al monastir d'Ovarra. 

Al Segle XI, la vall de Senyiu passa a mans del comte Sunyer de Pallars i despres al seu primogenit Ramón III, amb dos casats amb comtesses ribagorçanes que probablement l'aportaren com a dot al magttrimoni, car en el futur, tot i pertányer alas comtes del Pallars Jussa, els diplomes consignen que la vall de Senyiu formaba part del comtat de Ribagorça. 

                                                            Monastir d'Ovarra

LA RIBAGORÇA - EL MARC HISTÒRIC

 

El territori Ribagorçà és un dels menys investigats pel que fa a l'àmbit prehistòric. El testimoni d'hàbitat humà més antic data d'uns cent mil anys enrere i se situa a l'estaciò a l'aire lliure de Castellò del Pla, on s'han localitzat vestigis d'industries mosterianes corresponents al paleolític nitjà. Altres emprentes menys estudiades són les troballes de materials lítics en diferents indrets de la comarca; Venabarri, Olvena, Cornudella de Valira, Vilaller i Viu de Llevata. 

El paleolitic supperior, molt mes ric i vareiat en general, encaixaria en ple amb l'europeu (home de Cromanyoó i industries lítiques), be que al nostre país, a manca d'estudis més profubdits, aquest periodenomés es diocumentat pder algunes troballes esporádiques, incertes i de dificil classificació.

A gtravés del mesolític, d'ençà del 5000 aC, hom entra en el procés de neolitizació, que representa un canvi radical en la manera de viure. Els vestigis es localitzen a les zones i balmes dels Prepirineus, com per exemple la del Mofro (Olvena) que té ceràmnica cardial, i la Colomera, amb vassos epicardials i destrals de pedra polida (al Montsec).

A l'eneolític i, sobre tot a l'edat de bronze, es desenbolupà una economía agrícola i ramadera, combinada amb la caça i la recol-lecció tradicionals. La comarca va rfebre aleshores influències d'altres focus culturals com les ceràmiques amb botons, que docucmenten relacions transpirenaiques.

Cova de la Colomera, prop de Mont-Rebei, on s'han trobat magterials d'epoca neolìtica. 

Aixi mateix la cultura megalìtica evidencia una aportgació important de població d'origen forà, constituïda per pobles d'economìa ramadera i transhumant, els quals inroduïrem l'enterrament col-lectiu, generalment en cistes dolmètiques; la zona de mes densitat es troba als interfluvis de la Noguera Ribagorçana, (Cornudella de Valira, Aneto, Pinyana, etc.) però tambè es poden rastrejar dòlmens ens altres indrets, com per exemple a la vall de Benasc (Saünc).

Dolmen del Forno o Cabaneta del Forno (Corbudella de Valira) 

Aquest periode serìa de la de màxima plenitut, fet que perdurarìa amb noves aportacions culturals al llarg del vbronze mitja,i final (l'espluga de Jusseu, Espluga de Serra, L'espluga Llorna de Castellet, etc.) Les primeres explotacions metal-lurgiques, com lesw dels meners cuprífers de Bono, Vilaller i Castanesa, potser foren prducte d'aquestes primerencs estímuls. S'han localitzat destrals de bronze (els Paüls) puntes de sageta a la cova del Moro, la cova de Canals prop de Pinyana) braçalets (Sant Aleix, Beguda d'Adons) altres materials que, sì mes no, indiquen una pregona influència occitana.

Ja en el primer mil-leni aC, la primera edat de ferro s'inicià amb la penetració de gent procedent de les grans planes centreeuropee, les anomenades indoeuropeus. Povles de cultura Hallstattica crfeuaren aleshores els pirineus centrls (braçalets de Sant Aleix camps d'urnes). Les emprentes celtes són visibles en establiments que porten topònims com Vallabriga, Saünc, etc. ancara que la major part es dirigí vers les planes de la vall de l'Ebre. A la segona edad de ferro, pero, hom creu que el marcat aïllament geogràfic a recer d'un relleu poderòs mantinguè bona part de la comarca al marge del fenomen que avui coneix per iberitzaciò, ja que sembla que aquesta nova fase cultural, en pricipi, no es consolida a cap dels algtres vaslls del pirinenques. Aixi doncs el país restaria marginal i endarrarit fins a l'arrib ada dels romans, quan d'alguna manera s'incorporà a la civilització mediterrània. 

Tot fa pensar aque hi hagué un aument considerable de la poblaciò i un moviment d'ocupació de nous territoris, al mateizx temps que, amb els canvis climàtics i altres facgtors, es produí una certa tendéncia a l'abandonbament de coves i esplugues. Amb tot segons dades actuals, l`habitat bàsicament continuà situat a les muntanyea, en vilaltges més o meys encimbellats.

ESGLÉSIES D'OSONA ANTERIORS A 1300 - ALPENS

 

SANTA MARIA D'ALPENS

Situada dins de l'antic terme del castell de la Guardia de Ripoll . Des dels seus inicis degué ser parròquia, categoria que conserva ancafra actualment. L'església es documentada l'any 1074, quan el noble Folc llegà al monastir de Ripoll un mas situat a la parroquia de Santa Maria d'Alpens (de Pintos). L'edifici, molt reformat desde el segle XVI, fou pràcticament renovat del tot, el segle XVIII, a partir de l'any 1708, Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) +. L'esglesia fou cremada i popsteriorment restraurada. El temple actual no sembla conservar res de l'edificaciò antiga. 

SANT PERE DE SERRALLONGA

Edifici d'una sola nau amb capçalera rectangular quasi quadrada, a llevant. A l'interior, la nau està separada de l'absis amb un arc triomfal de perfil ultrapassat amb impostes simples i lleuger avançament de muntants. Els murs de les naus tenen dues grans arcades formeres que possiblement es varen construir poc després de la resta de la nau a conseqüència de la deficiència de la volta de la nau. L'actual coberta és del 1837, amb embigat i teules àrabs. L'absis és més baix que la nau i està cobert amb volta de canó. La porta està situada en el mur meridional i està formada per un arc. Adossada al cantó de tramuntana hi ha una sagristia rectangular construïda el 1837. 

Conté un altar adossat fet de fusta pintada que data de la segona remodelació de l'església, duta a terme el 1627 (tal com apareix documentat a la guixeria que es conserva abans d'entrar a l'absis carrat de l'església, en la que es llegeix: (ESTA YGLESIA SE R DVI EN LO ANY 1627 Y SE)

A l'exterior de l'església s'han localitzat un parell de tombes, que resten sense excavar

SANT PAU DEL COLOMER

Sant Pau de Colomer o de Terrades és una petita església molt transformada situada davant el mas Colomer, a uns 50 metres. 

La capella està precedida per una doble escalinata força monumental. És d'una sola nau i absis semicircular. L'edifici original fou modificat amb alguns elements; es conserven íntegres la nau i l'absis romànic del segle XII. L'absis és llis i només mostra una obertura de doble esqueixada parcialment tapada l'interior. Al mur de migdia s'hi feu la portalada rectangular precedida d'un porxo sostingut per tres columnes de octogonals ; al costat hi ha la sagristia afegida al segle XIX. 

També fou modificat el petit campanar quadrangular, i l'ócul de la façana de ponent. La nau fou reformada després de 1939, i tot el seu interior fou recobert amb un aplacat de lloses de pedra agafades amb morter de ciment.

El lloc de Terrades apareix documentat el 1074, quan el noble Folc feu donació a Santa Maria de Ripoll d'un mas situat a Terrades, que pertanyia a la parròquia de Santa Maria d'Alpens. 

A partir de 1600 el lloc de Terrades fou substituït pel de Colomer, corresponent al d'un mas proper.

L'església és coneguda des del 1190, per unes deixes testamentàries (apareix altra vegada el 1322 i 1437). Successives transformacions (1737,1887,1947) canviaren l'aspecte originari d'aquesta església, si bé s'ha conservat i assegurat la solidesa del seu edifici.

L'any 1947 Pau MaCIÀ I PONS decorà amb pintures l'absis.

OSONA

 

La comarca d'Osona, igual com moltes altres comarques de la Catalunya vella i d'altres països de l'Occident europeu, gaudeix d'una merescuda fama en el mon dels estudiosos de l'art romanic.

En dir això no pretenem pas donar-li cap patent especial d'originalitat ni fer-la seu de creacions exclusives. Es evident, pero que capo de les persones que estudien l'art romànic català o simplement l'europeu no pot negligir conèixer els principals exemplars de l'arquitectura osonenca (Sant Pere de Caserres, la catedral de Vic, Santa Eugènia de Berga, Santa Maria de Lluça, Sant Esteve de Tavèrnoles...) i, molt menys, visitar el Museu Episcopal de Vic, on es guarden tantes peces cabdals de pintura, imatgeria, utensilis i orfebreria de l'època romànica.

Les edificacions que han sobreviscut, a terratremols, guerres o l'afany renovador de segles de prosperitat, senceres o nomès fragmentàriament, sumen més d'un centenar d'edificis religiosos, ja que aquest és en el camp on millor es pot estudiar aquest corrent artístic. Aquests edificis es reparteixen en una superficie de 1.191 km2 i un poblament total d'uns 113.000 habitants.

Dels quaranta-set municipis amb què compta la comarca, només cins (Sant Agustí de Lluçanes, Sant Hipòlit de Voltregàs, Sant Martí d'Albars, Sobremunt i Torrelló) no compten amb cap edificació romànica, bé que tots n'habien tingudes en époques reculades. A més de l'afany renovador dels edificis antics, sovint provocat per les necessitats de creixença de les poblacions, la darrera guerra civil va fer desaparèixer per voladura deles capelles de Sant Llorenç de Boada a Vic i de Sant Jaume del Cós a Tavèrnolesi el nostre segle ha vist caure per abandonament Sasnta Margarida d'Ardola i manté en un estat molt lamentable d'abandonament Santa Maria Savall, Sant Salvador d'Orís o de Bellver, Santa Margarida de Vilaltella, Santa Maria del Castell de Centelles o Sant Jaume dels Mazlalts de Vic. 

També s'han produït els darrers anys alguns notables esforços d'agençament d'edificis abandonats de segles, com el recent de Sant Martí Xic, o que eren abandonats des de la guerra civil, com Sant Miquel de Vilageriu o Santa Maria de Mont-rodon.

El romanic civil es molt mes desafortunat; la peça mes notable, las torre de Sala-d'heures, va caure també en fer un refugi en la darrera guerra civil. Ara només queden trossos de castells, un o dos ponts, ruïnes de domus o vells casals- els mes notables de la domus d'Esparraguera s'estan ensorrant dia rrera dia- i algun sector d'edificis sota l'actual palau esmenta al llar del segle episcopasl o en les cases que configuren el carrer de l'Albergueria de Vic.

Els edificis romànics d'Osona sense que es comptin entre els mes espectaculars o vistents del pais-llevat únicament de Sant Pere de Caserres i del casmpanar de la catedral de Vic- presenten, pero, ene el seu conjunt, una forta coherencia i fins singularitat; se situen majoritariament en lèpoca de l'anomenat primer romànic o romànic llombard. Mes del vuitanta per cent de les edificacions que ens han pervingut foren aixecades entre els anys 1030 i 1100, tenps que coincideix amb els episcopats de tres grans bisbes: Oliba de Cerdanya, Guillem de Balsareny,i Berenguer Sunifred de Lluça. 

Al llarg del segle XI fou tanta l'afició constructora de l'epoca dels inicis de l'art rpmànic que es varen renovar gairebé totes les moltes esglesies que la rica documentaciò osonenca esmenta al llarg del segle X, aquest segle va tenir etapes particularment florents cvom l'època del bisbe Ató (957-071) Al costat d'aquest bisbe, amic i conseller especial del comte Borrell de Barcelona-Osona, va estudiar per espai de tres anys matemàtiques i astronomia erl monjo Gerbert d'Orlhac, el futur papa Silvestre II, i al final del seu episcopat el bisbe i el comte varen ovbtenir de Roma la restauració de la metròpoli o província eclesiàstica de Tarragona, amb la seva capital Vic.